Què es coneix amb el nom de complexe infecciòs respiratori caní? (CIRD)

El complexe infecciòs respiratori caní (CIRD) és conegut comunment com a tos de les gosseres. És un síndrome que es caracteritza per l’aparició aguda d’una malaltia respiratòria contagiosa, que pot ser causada per una amplia gama d’agents infecciosos.

Quins animals poden agafar la malaltia més fàcilment i quins factors afavoreixen la seva transmissió d’un animal a l’altre?

El CIRD pot afectar a gossos de qualsevol edat i procedència. Segons enquestes realitzades a Regne Unit, el 33% dels gossos infectats varen agafar la malaltia quan passejaven al seu ambient habitual. Aquesta infecció va afectar més freqüentment a animals que passaven un temps prolongat amb altres animals, com a gosseres, guarderies o instal.lacions d’allotjament per gossos. És més probable que els gossos desenvolupin símptomes quant més temps es troben en contacte estret amb altres animals.

Quins microorganismes poden formar part del CIRD?

La veritat és que el CIRD pot estar causat per un gran nombre d’agents patògens. Tradicionalment, s’han considerat com a agents causals principals aquests patògens: Bordetella bronchisèptica, Adenovirus canino tipus 2, virus del brom i virus de la parainfluenza.

Als últims anys, s’han identificat nous patògens, com el virus de la influenza canina, el coronavirus respiratori caní, el Pneumovirus i el Mycoplasma cynos. Un d’aquests patògens, la Bordetella, juga un paper important en el complexe infecciòs i pot causar signes clínics respiratoris, tant quan es troba sola com quan es combina amb altres patògens. Per això, es considera que pot ser un factor complicant que pot afavorir l’entrada a l’aparell respiratori d’altres patògens.

Quin paper tenen les fimbries de Bordetella bronquisèptica pel desenvolupament de la malaltia?

La transmissió de Bordetella és via aèria, sent una malaltia molt contagiosa. Un cop els organismes són inhalatas per l’hoste, s’enganxen als cilis respiratoris mitjançant mol·lècules adhesives, com són les fimbries. Les fimbries són estructures filamentoses de la superfície cel·lular, que permeten la unió de Bordetella al epiteli respiratori. Addicionalment, les fimbries fan possible que el patògen es quedi enganxat a l’epiteli durant més temps del que és habitual, podent causar símptomes que triguen temps en resoldre’s.

És per aquest motiu que, recentment, s’ha desenvolupat una vacuna que actua específicament contra un dels components de les fimbries. D’aquesta manera, a l’organisme li costa molt més desenvolupar malaltia, i a l’hoste li és molt més fàcil defensar-se contra el patògen.

Quins signes clínics presenten i com es diagnostica la malaltia?

La majoria de gossos presenten una tos seca que recorda al soroll que fan les oques al clacar, així com secreció ocular acuosa i secreció nasal, ocasionalment amb esternuts aguts. En casos que presentin febre, apatia, disminució de la gana o altres signes clínics més greus, és probable que tinguin un procés complicat amb infecció bacteriana.

Les radiografies de tòrax habitualment són normals. Un cop més, quan la malaltia és més greu i hi ha implicació d’agents bacterians com a patògens, les troballes a la radiografia són més freqüents. A la majoria de casos, el diagnòstic és presumptiu, el que vol dir que es basa en una sospita clínica: la combinació de la història clínica, l’examen físic general i la presència de canvis lleus a la radiografia toràcica. No obstant, no es pot arribar a un diagnòstic definitiu (diagnòstic confirmat 100%) sense l’ajuda de proves més específiques, com un TAC, la broncoscòpia (investigació de les vies respiratòries amb càmeres), o la presa de mostres de líquid respiratori pel seu anàlisi al laboratori. Aquestes proves més espcialitzades es solen reservar per aquells pacients que presentin símptomes greus o que progressin molt ràpidament, així com en casos en els quals els símptomes persisteixin durant més de 10 dies.

Què representa aquesta malaltia per la salut i el benestar de les nostres mascotes?

El CIRD es un síndrome endèmic de distribució mundial que afecta a moltíssims animals cada any. Pot arribar a tenir una morbilitat del 100% en congregacions d’animals, el que vol dir que afectará a pràcticament la totalitat dels animals quan hi ha un brot.

Els símptomes són lleus a la majoria de casos, però pot complicar-se de manera significativa amb relativa freqüència. Això, combinat amb l’altíssima tasa de transmissió, fa que la prevenció sigui molt important pel maneig de la malaltia. La vacunació com a estratègia de prevenció, permet reduïr la severitat dels símptomes en animals malalts, reduïr la tasa de transmissió de la malaltia, i reduïr l’ús excessiu de medicacions antibiòtiques i reduïr, per tant, la incidència de resistències a aquests medicaments.

Per altra banda, aquesta malaltia és espècie específica, el que implica que no representa un risc per les persones, encara que les seves mascotes estiguin infectades.

Quin és el protocol per tractar aquesta malaltia?

És important recordar que el CIRD és un procés que no requereix tractament la majoria de les vegades, sobretot en els casos que tenen simptomatologia lleu. En casos en els quals la tos sigui molt forta, o causi inconvenients importants als propietaris, es pot iniciar un tractament amb antitussígens i, ocasionalment, antiinflamatoris.

L’ús d’antibiòtics orals s’haurà de limitar als casos amb símptomes greus com febre, apatia, pèrdua de gana o tos severa productiva. L’ús indiscriminat d’antibiòtics és un problema a nivell global, per tant la correcta prevenció i un tractament amb criteri tindran efectes beneficiosos a nivell mundial, tant per les nostres mascotes, com per nosaltres, les persones.

Per què és necessària la profilaxi vacunal, i en quins casos caldria aplicar-la?

Hi han vacunes disponibles per molts agents causals del CIRD (adenovirus, brom, herpesvirus, parainfluenza, influenza i Bordetella). Amb l’excepció del brom, aquestes vacunes no produeixen una immunitat completa, però sí redueïxen la severitat del signes clínics, així com la magnitud de l’excreció respiratòria de patògens, limitant la seva transmissió. Això pot ser important en pacients que viuen en col·lectius, o que de manera habitual cohabiten amb més gossos. Quant més temps es troba un animal en un col·lectiu, més probable serà la seva infecció, fins que al final la majoria d’animals del grup es troben infectats. La vacunació sistemàtica ens permetria arribar a la immunitat colectiva.

Disposem de diverses vacunes contra el CIRD: Quin criteri fas servir per decidir quina vacuna administrar en quins casos?

Tant les vacunes administrades per les mucoses (intranasal u oral), com les vacunes injectables, estan disponibles per parainfluenza canina, adenovirus, i Bordetella bronquisèptica. La ruta d’administració de vacunes per aquests patògens i el seu impacte a la resposta inmune ha estat en debat amb la comunitat científica veterinària. En base a la evidència actual, es pot dir que tots els tipus de vacuna tenen una efectivitat similar, tot i que es creu que la variant intranasal pot ser la més efectiva. El problema amb aquesta via d’administració sol ser que pot ser complicada en alguns pacients, per ser una mica més molesta que les variants alternatives.

Estudis recents refereixen una presència de Bordetella bronchisèptica en gairebé el 50% de gossos sense símptomes respiratoris i en prop del 80% de gossos simptomàtics: Com podem contribuir a contrarestar la difusió d’aquest patògen emergent?

La vacunació pot ser una estratègia molt important per controlar la difusió del patògen. La vacunació generalitzada de la població de gossos permetria arribar a una immunitat de grup, evitant la transmissió de la malaltia.

Altres mesures importants podrien ser períodes d’aïllament pels gossos que ingressen en un grup, fer un conrol diari per detectar símptomes respiratoris incipients, i un sistema de quarantena per separar els animals malalts dels animals sans i evitar un brot descontrolat de la malaltia.

Quan apareix un brot de la malaltia, les instal·lacions haurien de comptar amb un protocol de malalties infeccioses efectiu, que és essencial per limitar la severitat del brot infecciós i reduïr el nombre d’animals als que afecta. Aquest protocol s’ha de basar sempre en reduir el contacte entre animals, aïllar als animals malalts i aplicar protocols de desinfecció adequats. Desprès d’haver passat per una pandèmia aquests últims anys, aquestes mesures de control ens són familiars a tots.