La malaltia bronquial felina engloba totes les malalties inflamatòries i no inflamatòries que afectin a l’arbre bronquial (les vies tubulars pels quals l’aire inspirat arriba als pulmons). Tot i així, les malalties inflamatòries són les que més comunament trobem a la clínica diària.
Les patologies bronquials en gats solen causar simptomatologia respiratòria, principalment tos, sibilàncies, intolerància a l’exercici o dificultat respiratòria. Tot i que en gossos la tos està freqüentment associada a malaltia cardíaca, la tos de causa cardíaca és rara en gats, i generalment és deguda a una causa purament respiratòria.
La malaltia bronquial inflamatòria felina inclou l’asma felí i la bronquitis crònica, que es defineixen com un procès inflamatori de vies aèries baixes sense trobar-se una causa identificable quan es realitzen proves diagòstiques.
La diferència principal entre la bronquitis crònica i l’asma felí es basa en la causa inicial del procès inflamatori: quan un gat té asma, es considera que la seva malaltia està relacionada principalment amb un procès al·lèrgic. Per contra, la bronquitis crònica, tot i ser una inflamació també, està causada per infeccions, irritants tòxics, o altres factors externs, que causen danys al teixit bronquial persistents i a vegades irreversibles.
Una malaltia respiratòria que s’està detectant en gats amb més freqüencia durant els últims anys, és la Dirofilariosi, una malaltia parasitària que afecta al cor i a las artèries pulmonars: aquesta malaltia es considerava pràcticament exclusiva dels gossos fins recentment.
Altres alteracions que poden afectar als gats a nivell pulmonar són la fibrosi pulmonar i els tumors o neoplàsies pulmonars. Definir quin tipus de patologia bronquial poden patir els nostres pacients no és una tarea senzilla, donat que totes aquestes malalties prèviament comentades es presenten amb una simptomatologia clínica molt similar.
Quan ens trobem un pacient amb tos, elaborem un diagnòstic diferencial, que és una llista de malalties que podrien estar causant els símptomes que presenta el pacient:
- Malaltia traqueal
- Broncopneumònia parasitària
- Infeccions bacterianes / fúngiques
- Infeccions protozoàries
- Infeccions víriques
- Bronquitis crònica / Asma felí
- Fibrosi pulmonar
- Neoplàsia
Fase 1 del diagnòstic
En un abordatge diagnòstic inicial, generalment realitzarem analítiques de sang, per valorar si hi ha signes d’infecció, inflamació, o altres malalties que afectin a altres parts de l’organisme, i poguessin tenir relació amb els símptomes del pacient. Això generalment inclou també un anàlisi del virus de la immunodeficiència felina i del virus de la leucèmia felina.
També realitzem anàlisi de les femtes, per tal de descartar malalties parasitàries que eliminin ous o larves a les femtes: generalment, agafem mostres de femtes de tres dies seguits, per incrementar les probabilitats de detectar els patògens si aquests estan presents. Tot i així, aquests anàlisis coprològics poden donar falsos negatius en ocasions: per aquest motiu, quan hi ha sospita de parasitosi pulmonar, a vegades realitzem un tractament antiparasitari tot i obtenir un resultat negatiu.
Addicionalment, estan indicades les radiografies de tòrax: aquestes no ens donen un diagnòstic definitiu de la malaltia, pero poden donar una idea de la severitat d’aquesta, així com guiar el diagnòstic i fer-nos sospitar d’algunes malalties més específiques. Per exemple, ens pot ajudar a determinar si hi ha una lesió focal, que afecta només a una zona específica del pulmó, o si es tracta d’una patologia difusa que afecta a tot el teixit pulmonar per igual.
Fase 2 del diagnòstic
Quan totes les proves inicials són negatives i els signes clínics persisteixen, es pot procedir a fer proves de paràsits específics (Dirofilària, el paràsit cardíac), així com ecocardiografia i ecografia abdominal. La primera ens permet valorar totes les estructures del cor, per descartar si hi ha relació entre els símptomes respiratoris i un problema cardíac. La ecografia abdominal, en aquest context, ens permet descartar altres patologies sistèmiques, valorant el fetge, melsa, ronyons, etc.
Fase 3 del diagnòstic
En una tercera fase, quan és necessari per no haver arribat a un diagnòstic i amb la persistència dels símptomes, es procedeix a la realització de proves més invasives que requereixin antesèsia. Això generalment inclou un TAC pulmonar, així com broncoscòpia (evaluar les vies respiratòries per dins amb una càmera) i el rentat broncoalveolar (treure una mostra de líquid respiratori per evaluar-ho al microscopi, fer cultius microbiològics, o altres anàlisis específiques per agents infecciosos.
Proves diagnòstiques novedoses
Actualment, existeixen proves noves que es poden realitzar en pacients amb sospita de asma felí. Es pot realitzar una prova intradèrmica d’al·lèrgia, similar a les proves que es fan a persones amb al·lèrgies. Es basen en aplicar un al·lergènic a nivell cutani (mol·lècula que inicia la resposta inflamatòria al·lèrgica) i valorar el grau de resposta a la pell. Quan la irritació de la pell supera uns paràmetres determinats, es considera que l’animal es al·lèrgic a aquella substància.
Tractament
El tractament dels gats amb asma felí es basa en l’administració de medicaments glucocorticoides (per reduïr la inflamació a nivell bronquial), conjuntament amb broncodilatadors. Aquests tractaments milloren els símptomes del pacient, pero no tracten la malaltia que originalment causa aquests símptomes. Per tant, freqüentment és necessari el tractament de per vida. Moltes vegades, els símptomes tornen a aparèixer quan es retira la medicació.
S’està treballant i realitzant numerosos estudis per intentar trobar un tractament efectiu per l’asma felí quan és impossible controlar els símtpomes amb els tractaments disponibles a dia d’avui.
