Les convulsions en animals de companyia són un motiu relativament freqüent de consulta en medicina veterinària. En aquest article comentarem les causes, signes clínics i maneig terapèutic de les convulsions en gossos. És important diferenciar entre convulsió i epilèpsia, ja que, encara que sovint s’utilitzin aquestes paraules conjuntament, no volen dir el mateix.

Què són les convulsions?

Una convulsió és la manifestació clínica d’un problema a l’activitat cerebral. Les neurones són les cèl·lules encarregades de transmetre la informació al cervell mitjançant impulsos elèctrics. Encara que no es coneix el seu mecanisme al 100%, sabem que les convulsions s’inicien després de produir-se un estímul d’excitació
continuada a les neurones. Quasi el 3% dels gossos atesos a la clínica pateixen quadres de convulsió: dins d’aquest grup, en el 89% dels casos el diagnòstic definitiu és d’epilèpsia idiopàtica (que no es coneix la causa científicament). A la resta de pacients, les convulsions són causades per una malaltia sistèmica. Les convulsions, per tant, són un símptoma i no una malaltia com a tal.

Què és l’epilèpsia idiopàtica?

L’epilèpsia idiopàtica és un trastorn de la funció cerebral caracteritzat per la presència de convulsions que van donant-se durant la vida de l’animal, sense estar relacionat amb cap malaltia secundària. En conseqüència, aquests pacients no tenen altres símptomes, i porten una vida completament normal entre episodis convulsius. Hi han races que estan predisposades a tenir epilèpsia idiopàtica, com són: Pastor Alemany, Golden Retriever, Labrador, San Bernardo, Cocker, Alaskan malamute, Husky, Setter Irlandès, Caniche i Collie. En el cas de ser un gos epilèptic, els símptomes solen iniciar-se entre els 6 mesos i els 5 anys, sent més freqüent l’aparició entre els 1 i 3 anys de vida.

Com la podeu identificar?

Tot i que l’epilèpsia es pot manifestar de forma diferent a diferents individus, hi ha un patró fàcilment distingible. A la majoria de casos, l’animal pateix una alteració de la consciència, es queda rígid a terra, tombat de costat, presentant moviments de pedaleig amb les extremitats, moviments de masticació amb la mandíbula, salivació excessiva, i freqüentment micció i defecació involuntària. Aquests signes no sempre
es donen, i no sempre es donen en el mateix ordre, variant entre pacients. A vegades, l’animal pot patir una convulsió parcial, afectant només a un costat del cap o una extremitat, sense perdre l’animal l’estat de consciència. Per això és molt útil que graveu un vídeo de l’episodi, perquè puguem veure a consulta com s’ha desenvolupat l’episodi convulsi, i per confirmar si es tracta realment d’una convulsió.

Tres fases de les crisis convulsives

Totes les crisis convulsives tenen tres fases diferenciades: fase pre-ictal, fase ictal i fase post-ictal. Encara que no és important recordar aquests noms, és important explicar-vos-les, ja que saber identificar una fase pre-ictal us pot permetre anticipar-vos a un episodi convulsiu.

● Fase pre-ictal o aura: és la fase prèvia a un atac convulsiu. En aquesta fase, és freqüent observar canvis en el comportament dels animals, com demanar atenció als propietaris, estar intranquils, o amagar-se i voler estar sols.
● Fase ictal: és la fase de convulsió com a tal.
● Fase post-ictal: Quan la crisi convulsiva passa, ens trobem a la fase post-ictal. En aquesta fase és freqüent veure els animals esgotats, tot i que alguns casos poden mostrar hiperactivitat. Podem també observar dèficits neurològics en molts casos: a vegades, això implica problemes d’equilibri, desorientació, una marxa anormal… Tot i que aquests dèficits poden semblar preocupants, la majoria de vegades hi ha una recuperació neurològica completa després d’uns dies.

Quines són les causes de l’epilèpsia?

Les causes de les convulsions són diverses: trombosi, encefalitis o meningitis, traumatismes, congènites, malaltia hepàtica, hipoglucèmia, malaltia de la glàndula tiroides, intoxicacions, tumors, i més. És per això que s’han de realitzar nombroses proves per poder diagnosticar la causa d’un episodi convulsiu, sempre que hi hagi una causa detectable. En cas de no trobar cap malaltia subjacent que expliqui les convulsions, es pot establir que el gos presenta epilèpsia idiopàtica, és a dir, és epilèptic sense cap causa específica. 

Les proves necessàries normalment són: analítiques de sang i orina, proves de diagnòstic per imatge (radiografia, TAC, ressonància magnètica), anàlisi del líquid cefalorraquidi, entre d’altres. És possible que només es requereixen algunes d’aquestes proves per obtenir un diagnòstic, però en la gran majoria de casos necessitarem fer-les totes per obtenir un diagnòstic correcte.

Tractament

El tractament varia segons la causa. En les convulsions que són causades per una malaltia subjacent, el tractament va encaminat a controlar aquesta malaltia. En cas de ser una epilèpsia idiopàtica, el tractament varia en funció de l’intèrval de temps que hi hagi entre crisis convulsives i la intensitat d’aquestes. Quan s’instaura un tractament en fases inicials de la malaltia, aproximadament el 80% dels casos es controlen de forma satisfactòria en molt poc temps.

Què fer quan la nostra mascota presenta una crisi convulsiva?

En primer lloc, és molt important no alarmar-se i mantenir la calma. S’han de retirar objectes que l’animal tingui al seu voltant per tal d’evitar que es faci mal. De la mateixa manera, s’ha de vigilar perquè la mascota es pot tornar agressiva involuntàriament i mossegar a una persona que intenta ajudar-la.

En cas de ja tenir un diagnòstic de la malaltia, s’hauran d’administrar les medicacions pautades pel veterinari o veterinària, i deixar a l’animal en un lloc tranquil, fosc, i esperar que es calmi i acabi l’episodi. Mai s’han d’administrar medicacions sense que hagin estat pautats per un professional, ja que segons quines medicacions podrien tenir conseqüències greus.

És correcte contactar amb el vostre veterinari o veterinària perquè us puguin guiar i donar informació sobre quins serien els següents passos a seguir.